Envia per E-Mail aquest article
Envia per E-Mail aquest article
Salvador Dalí, Hercules Lifts the Skin of the Sea and Stops
Venus for an Instant from Waking Love, 1963
Jo vull l’amor que els llavis donen,
solituds que es besen, que es vessen.
Saber que no hi ha límits en l’Univers
que tu ets (i jo i nosaltres),
que em faci ser el viatger
incansable, d’un lloc a un altre lloc en tu.
Que el meu ésser se’t doni
divers, concret, generós i infinit
—promiscu en tu—. Que en cadascun dels àtoms
del meu amor degustis versemblants
sabors d’una senzilla eternitat.
I vull les mirades d’uns ulls que es facin l’amor,
de vegades enceses, salvatges a voltes.
Que les paraules es drecin com un sexe
o que s’irisin com la pell dessota els llavis.
La música del bleix, que ens bressi,
i, cors ardents, valents, ennavegar-nos
a solcar l’abraç del respir amb mil sentits,
com fantasioses llunes dansant damunt mars tremolosos.
I el joc d’amor
a vida o mort, el preu de l’alegria
d’estimar la vida amb un “sí” ferotge,
L’amor sense sospita (paraula en carn viva!)
l’insospitat desig, el vibrant creador
de cossos amb ànima,
d’ànimes amb cos.
L’oportunitat
d’un risc
que en diuen
perill,
—miraculós perill que ens fa morir
si, com núvol lleuger, no vol venir
presoner d’aquell vent de dubtes i temences—,
però que salva!
Albert Gavaldà 2003
Envia per E-Mail aquest article
Passejo per aquest canal dels blaus
arenys grocs que és fet per esperar-t’hi
quan sé que mai no t’hi has de fer present.
M’hi crema la set de les teves paraules,
terratrèmol que esberla la crosta
dels anys i els silencis, de tota
la llunyania de mi mateix, que m’abrasa.
T’hi estimo com els pins de Cadaqués
fan l’amor amb la terra que els acull
i aquesta justa distància
entre el terrer i la copa
és l’espai anhelat de l’amor victoriós.
Tan dins de mi i assedegat del real
que l’abraçada de les teves paraules
m’és la mar que escriu
al groc areny blau del meu nom
la virtual veritat que em reclama,
escumes de boira on m’abeuro
en miralls de marees,
ràbia de la tendresa,
dolcesa del somni nafrat
d’un cos mortal.
Albert Gavaldà 2008
Envia per E-Mail aquest article
Pablo Andrés Médici (Brocha)
Els que han rigut,
ja han rigut per a ells mateixos:
és
el principi
fonamental
de l’economia.
Albert Gavaldà 1991
Envia per E-Mail aquest article
Calla cor meu, que tot somni emmudeix
en un excés de paraules. No ploris
tampoc, preserva l’estirp del batec auster
que t’ha fet néixer al desert de sorra
d’uns àrids mots que el vent s’enduu.
Sigues la duna que avança
imperceptiblement segura
del seu silent impuls i va creixent
sense dir on va ni quan passarà.
Que el teu silenci digui,
de cada instant, només el que és com és
fora de tu, l’obstacle.
Però dins teu, enterc o altiu,
que solament el somni et creï,
que et mogui.
Albert Gavaldà 2006
FI dels Poemes d’Abissínia
Envia per E-Mail aquest article
Nit i lluna camino —lluny de mi.
Dins el bosc, s’acumulen
Festes terribles, misteris de bruixa.
Caçadors rastregen pels foscos marges,
As camps que ningú llaura.
Però ressona el groc ressec dels pins
Caiguts al cor d’un riu —tot escorçat.
Vol d’un corb blau dins l’aire
Que petrifica el rostre groc del foll.
Amb l’obrellaunes rovellat dels mots
Obro la llum d’oblit.
Ah, les terres movedisses de l’ànima!
—Sense paraules viu, arbrat, el foc.
Pàl•lides canten càlides
Cuixes. Nocturn però també sense ànima,
Osiris plora llum d’un sol adúlter,
I vola fins l’octubre
Del seu cor, cap als dies curts i grocs
D’un nom—
Albert Gavaldà 1997
Envia per E-Mail aquest article
Vincent Van Gogh, Champ de blé et alouette, 1887
Broten miratges, blat d’anys al desert,
i el vol dels corbs somnia als camps del blat:
dolor d’un cor altiu, ennavegat
en mars bullents d’enyors, el nàufrag foll
que, sense ja esperança, albira, lluny,
el nom d’illa deserta, ardent deliri
ardit, alada música que empluja
l’àrida terra on creixen, rares, blaves
dàlies grogues, en duel de verds.
Albert Gavaldà 2002
Envia per E-Mail aquest article
L’esperança és el pitjor dels mals, ja que és la que
perllonga el turment de l’home.
Friedrich Nietzsche
Edward Munch, Friedrich Nietzsche
Cor d’àguila, ferida per l’audàcia
d’un vol damunt les seves valls glaçades,
planeja: tot el paisatge es doblega
sota els seus ulls vidents: delicadesa
confusa dels cossos, la cega pauta
del gest. Dels somnis seus, ¿què li caldria?
—Oh incauta sang, perill que salva l’ala,
mesclades pells, sentir salvatges crides.
Albert Gavaldà 1997
Envia per E-Mail aquest article
Vincent Van Gogh, Night Café sur la place Lamartine à Arles, 1988
Foscos raucs de granota, aquests versos,
dins l’estany fosforescent de l’enyor.
Hi ha l’heura esverada de les mirades
ben arrapada a l’alt mur dels silencis.
Sota un sostre estrellat de falsa plata,
tramunten, encesos, uns ulls daurats.
És aspre i dolç l’alcohol d’aquests ulls
pintats amb blaus emmirallats de lluna.
En tamborets de por i enveja, seuen
sinistres —déus de la set metafòrica—.
Cremen glaçons a frec d’uns llavis —somni
de l’embruixat abraç dels nostres ulls—,
mentre darrera calla un trist piano,
orfe de mans com el cor dels poetes.
Albert Gavaldà 2002
Envia per E-Mail aquest article
e cella clau qui us tanca dins l’armari
no pot obrir aquell mateix portal
Ausiàs March
Tu, claredat oculta, fosca lluna
tota fum de mirades,
no puc sentir-te. Ja tot ho he mirat
amb els ulls d’estimar-la
(tu, cercle viciós, llunyanes llums
fa mils d’anys extingides,
encegant-me encara). Quin vidre fred,
tanta vida en carn viva,
entre tu i jo. Viuré en la fosca polpa
dels clars silencis, clau
que te m’acosti al cor, obert a tu.
¿Potser ja no et duria
llum d’altres ulls? ¿Els passaràs per alt,
els ulls, fins que es dissolguin
al cor que em faig per tu? Que prop, la pell
de serp no te’ls recordi
amb miralls opacs de paraules, cada
vegada que la faula
d’amagar-te’m l’amor, amb gest furtiu,
als ulls del teu món, clava
signes dins l’aire. Sang blava al paper!
«No, són llàgrimes». «¿Tintes
molles d’alba, esborranys d’un mut adéu?»
Reclams. Ja no sé escriure,
que el nou amor se’ns torna contrallums
del risc que ens salva, joc
millor als daus de ser, claror oberta,
ulls per als ulls del món
teu (oculta lluna de qui no sé
sinó el que en sento, blau
d’indesxifrats senyals de fum que et faig,
on, lluny, se’ns mor el dia).
Albert Gavaldà 1997
