Insisteixo en la boira, o com aprendre a deixar-me portar pel caos

Al llarg dels anys, fantasiós com sóc, he reflexionat sovint sobre la necessitat de donar veu a tot un seguit d’heterònims. La multiplicitat de les veus que em travessen així m’ho suggerien, especialment quan me’n sentia aclaparat. Tots els intents han estat avortats per una malaltissa tendència a buscar un ordre estricte i precís a tot allò que faig amb les paraules, que no té altre premi que l’esterilitat quasi més absoluta.

Mogut per aquestes reflexions he anat a petar a la lectura de L’educació de l’estoic de Pessoa, escrit atribuït al seu heterònim suïcidat Baró de Teive, com a únic text seu i alhora com a testament (publicat en català a Quaderns Crema en traducció d’Antoni Ibàñez). Tot i que puc sentir certes afinitats amb l’heterònim, altres coses me’n separen. Per què mor? La seva extrema racionalitat no m’ho acaba d’explicar i per això les raons que el text en dóna no em semblen convincents. No imagino la freda racionalitat arribant a aquesta opció; per al suïcidi cal un dilema dolorós viscut amb un mínim de passió, de la qual cosa el Baró de Teive està absolutament mancat. Més aviat m’inclino a pensar (de manera semblant a com ho fa Richard Zenith al petit comentari «Post mortem», publicat al mateix volum) que mor senzillament perquè a Pessoa li cal assassinar-lo. Aquesta idea m’ha fet pensar sobre els heterònims de Pessoa i veure’ls com a exorcismes seus (segueixo també en això a Zenith), com una manera d’alliberar-se d’alguna veu que se sent a dins, d’expulsar-los. I heus ací que jo no sento la necessitat d’exorcitzar les veus que em sento a dins, d’alliberar-me’n ni d’expulsar-les. El meu dilema és un altre: trobar, o intentar-ho, un ordre superior que integri totes aquestes veus, l’ordre en el caos, amic com sóc de les paradoxes que amaguen dins seu una unitat de significat; i, sobretot, que aquest intent, no em privi d’explotar el caos. El meu dilema és aprendre a deixar-me a portar pel caos, perquè només aquest deixar-m’hi portar em pot proporcionar un ordre que m’expliqui. Tot plegat fa que renunciï a la idea de crear heterònims, sense renunciar a la multiplicitat d’allò que em mou a escriure.

Començo avui aquest blog sense saber d’entrada quina forma tindrà. Girarà, això sí, al voltant de la poesia, meva o d’altri. Però sobretot el concebo com un espai on jo mateix descobreixi camins, nous o no, ja fressats anteriorment o només imaginats, però en qualsevol cas camins que, per dir-ho amb paraules de Carlos Castaneda, siguin camins amb cor, una cosa de la qual avui em sento privat.

Corb-Blau Poesia voldria que fos, doncs, un espai per a la investigació d’aquella multiplicitat de què he parlat més amunt. I per què Corb-Blau? Qui o què és aquest Corb-Blau? No és un heterònim perquè mai no ha viscut nítidament separat de mi, ni en la meva imaginació. És més aviat un alter ego, un símbol personal, car com s’ha dit repetidament vivim en un món de símbols i un món de símbols viu en nosaltres. Vaig patir-ne un embaràs llarg que anà des del 12 de febrer de 1988 (demà farà onze anys, onze, número per a mi màgic, car als onze anys vaig escriure el meu primer poema) fins el 6 de gener de 1990, dia en què, per dir-ho així, vaig trencar aigües. El part va durar tota una setmana, dolorosa i feliç. Ell va salvar-me. La fotografia superior, feta pels volts de l’estiu de 1988, n’és, per a mi, una imatge emblemàtica, fotografia no retocada, que realment va sortir així amb la imatge d’aquesta mena de doble sorgint de mi, com el Corb-Blau. L’hàbit fa el monjo, contràriament al que s’ha dit. El Corb-Blau de tant dir que no tenia ànima, ja, va acabar de perdre-la del tot i quan va voler recuperar-la no sabia com sentir-la. I, en canvi, l’ànima hi era sempre ben certa i clara com tot terme d’una contradicció és sempre dins el seu “aparent” contrari. Ànima, cos; silenci, paraula; mirada, ceguesa… Que el Corb-Blau voli lliure dins aquests espais simbòlics i alhora terrenals. Que ens dugui el seu feliç missatge: que no tenim cap missatge, que només (només?) podem aspirar a ser el missatge mateix. Si gosem, si en sabem., si ens deixem portar pel caos… Amb l’ànima travessada de cos, amb el cos travessat d’ànima. Insisteixo en la boira…

Benvinguts i benvingudes a aquest espai sense límits!