AMB L’ESGUARD DE LES PARAULES
Jo podia, en una platja deserta,
mirar-te als ulls tota una nit,
plens d’abraçades de paraules.
fer-t’hi l’amor fins l’infinit d’onades
i marees d’aquesta mar d’anhels,
amb tot el cos que oneja en la mirada encesa,
mentre rius de l’home potser absurd:
car jo t’estimo com t’estima
la música que més t’estimes
—que no et dóna sinó el que tu hi poses,
sigui riure o bé plor,
realitat o fantasia
(paraules com ombres d’ocells en l’aigua,
ample oceà del somni amb les crineres
batents d’escumes del Real,
per créixer cap endins com ho fa el mar).
Com sobirana de la nit que ens mira
amb la llum d’un sol que ens és invisible,
és tota teva la llum del somni que em sotja
—com la platja deserta on jo sabria
nedar als teus ulls la nit sencera,
amb l’esguard de les paraules.
Albert Gavaldà 2010
